El sector de la música és, possiblement, el que planteja un major nivell de complexitat de totes les indústries culturals. Fet que s’explica, bàsicament, per dos factors: en primer lloc, per la relació entre un sector clarament industrial, com és el discogràfic, amb un sector de característiques més artesanals. En segon lloc, és un sector complex perquè cada gènere determina unes característiques específiques que dificulten la possibilitat d’una anàlisi global.

La discogràfica és la indústria cultural amb un grau menor d’intervencionisme públic. En general, el conjunt d’administracions canalitzen els seus esforços, bàsicament, cap al suport de l’espectacle en viu; i dins d’aquest àmbit, el finançament de grans projectes i de les programacions de les festes majors s’enduen la major part dels recursos.

La majoria d’aspectes reclamats pel sector entorn a la política pública en l’àmbit musical queden fora de les atribucions d’aquestes administracions. Concretament, de les reivindicacions relatives a la legislació laboral dels músics; a la imposició del preu únic per al disc –com es fa amb el llibre–; a la reducció de l’IVA al 4% –equiparant el tractament fiscal dels CD al dels llibres com a producte cultural–; o a la regulació específica per a la protecció dels drets d’autor. En aquest sentit, cal crear les condicions necessàries per al creixement i la consolidació de les empreses del negoci musical. La potenciació del sector, doncs, passa pel desplegament d’una política industrial favorable a la PIME que faci incidència sobre la seva competitivitat.

Actualment, les empreses discogràfiques es troben en un context poc madur des del punt de vista industrial, mercantil i empresarial, situació que es reflecteix en la manca d’una xarxa industrial sòlida; la inexistència de xarxes potents de distribució i la poca estructuració empresarial del sector.

El mercat discogràfic català representa més del 20% del conjunt del mercat espanyol, un dels deu més importants del món en volum de vendes. La manca de dades sobre el mercat a Catalunya només permet que el càlcul de les seves dimensions sigui aproximat. Aquest 20% és sobre un mercat situat en el novè lloc del rànquing mundial de vendes, amb un pes de l’1,5% del total del mercat mundial. Per tant, des de la perspectiva del consum de música enregistrada, Catalunya és un mercat important; des de la perspectiva de la producció, el seu pes és molt inferior, és a dir, és una balança comercial clarament negativa.

Després d’uns anys de fort creixement, el mercat discogràfic s’ha estancat amb una lleugera però significativa tendència a la baixa. Malgrat no disposar de dades específiques, les del mercat espanyol ens indiquen que des de 1999 s’està produint un descens en la venda d’unitats.

Aquest descens, paradoxalment, es dóna en un context general d’augment del consum. No hi ha un factor exogen clar que l’expliqui. Per tant, cal trobar l’explicació en elements endògens i assenyalar com a fonamental l’augment de la pirateria. Des d’una perspectiva de futur, aquest és un factor amb tendència creixent i cada cop amb majors possibilitats tècniques de millora de la qualitat del producte piratejat.

La indústria fonogràfica catalana és un reflex de la configuració d’un mercat mundial altament concentrat. Catalunya consumeix molta més música enregistrada de la que produeix. La concentració empresarial de la indústria discogràfica provoca un comportament oligopolístic. La posició de força exercida per aquestes companyies limita considerablement l’accés al mercat de nous operadors.

Les multinacionals tenen un paper molt important en la producció, distribució i difusió del producte local d’èxit. El talent creatiu existent a Catalunya no es tradueix en el desenvolupament d’una xarxa industrial local prou sòlida. Les empreses sorgides són, en general, de competitivitat limitada i, amb l’excepció d’alguns casos, la indústria discogràfica catalana es caracteritza per la petita-mitjana dimensió i una capacitat de penetració i de projecció dels seus catàlegs certament limitada.

Una altra característica dels mercats oligopolístics és la tendència a la concentració vertical. Per tant, qui controla la producció controla la distribució. I això redueix encara més les oportunitats de la resta de discogràfiques.

Obres musicals editades segons gènere musical   TOTAL Música instrumental Música vocal                     Música sinfònico-coral Música escènica                     Música electroacústica i experimental Música incidental                               Música lleugera Música tradicional                     Flamenc   Jazz                       Educació musical Musico- logia       2003 2004 2005 2006 TOTAL 468 559 692 535 Música instrumental 261 293 366 350 Música vocal 106 108 97 74 Música sinfònico-coral 0 11 8 9 Música escènica 6 5 9 7 Música electroacústica i experimental 1 4 5 7 Música incidental 0 1 0 1 Música lleugera 14 15 20 15 Música tradicional 14 4 1 5 Flamenc 8 8 21 15 Jazz 0 3 4 5 Educació musical 55 105 157 37 Musicologia 3 2 4 10

Per a afrontar els reptes que actualment es presenten dins del sector musical es poden seguir, entre d’altres, les següents estratègies:

• Posar en funcionament estratègies comunes entre la indústria discogràfica i la música en viu. Actualment, la relació s’entén en termes de domini de la primera respecte a la segona. En canvi, en els mercats madurs s’estableixen mecanismes de cooperació.

• Afavorir la creació i la consolidació de xarxes sòlides (de producció, distribució, difusió). L’elevat grau de concentració empresarial, marcat per la concentració vertical, fa pràcticament inviable el naixement d’aquestes xarxes

• L’oportunitat de les petites empreses apareix, dins d’un mercat oligopolístic, en l’aposta per una R+D aplicada, bàsicament, en la recerca de la diferència, aprofitar-se del factor temps, que juga clarament a favor seu i l’abordatge més directe dels potencials compradors.

• L’impacte de les noves tecnologies posa en crisi l’estructura tradicional de la indústria discogràfica. En el nou context, l’empresa discogràfica potencia el seu perfil d’intermediació.

• La tecnologia i les fusions de les grans multinacionals són una amenaça i una oportunitat per a les petites i mitjanes discogràfiques. El procés de fusions dels últims temps sembla que imposa un mercat oligopolístic que pràcticament no deixa espai a la resta de competidors. No obstant, l’amenaça es pot convertir en oportunitat. L’oligopoli pot tenir un efecte uniformitzador. Com més oligopoli, paradoxalment, més marge hi ha per a la diferència. Més possibilitats hi ha de trobar segments d’especialització diferents i, també, més dificultats perquè arribin al mercat.