El sector de les arts escèniques és un sector madur que es caracteritza, tradicionalment, per la seva dualitat: una mescla de caràcter artesanal i de perspectiva més mercantil. No obstant això, té una tradició i una importància molt destacades al nostre país amb, aproximadament, 370 espais d’exhibició i unes 145 formacions estables.

Proporció de teatres a l'estat espanyol País Nombre de teatres Catalunya 370   Estat espanyol 1447         Catalunya Estat espanyol

Aquesta maduresa es reflecteix en un seguit de factors dels quals en destaca una producció creixent, un teixit empresarial emergent i l’existència de cooperació sectorial. És a dir, un sector en expansió i cohesionat. A la vegada, però, ens trobem en un moment de canvis en el món de les arts escèniques. Cada vegada més es materialitzen processos de concentració vertical de les empreses, s’ha despertat l’interès per a experiències de cooperació amb d’altres sectors, com per exemple el turisme, i existeix la voluntat de fer un salt definitiu cap a l’exterior, propulsat en certa manera per l’entrada de capital estranger.

La visió més optimista de la situació queda frenada per algunes dificultats que es vénen arrossegant al llarg dels anys. La manca d’alternatives de finançament, una excessiva intervenció pública i la manca de mecanismes de regulació del mercat que l’afavoreixin, són les principals causes d’un cert estancament en les millores funcionals del món de les arts escèniques.

Dins del sector de les arts escèniques podem distingir quatre àmbits d’actuació: la producció, la distribució, l’exhibició i els artistes. Centrant-nos en la perspectiva més mercantil, observem que aquest component artístic que destacava en el sector ha deixat pas, en els darrers anys, a un teixit empresarial emergent que ha assolit una posició dominant.

L’oferta dins del sector de les arts escèniques es centra, bàsicament, en el teatre en general. Un 67% de les representacions efectuades a Catalunya corresponen a aquest gènere; mentre que la dansa o l’òpera només aconsegueixen una presència del 7% i del 3%. La tendència del mercat, en els darrers anys, però, ha anat cap a l’increment de dues tipologies d’espectacles força diferenciades: la producció de musicals de gran format i amb uns pressupostos molt elevats i la producció de monòlegs, caracteritzats per un cost de força reduït i acompanyats d’uns protagonistes amb un important impacte mediàtic.

Representacions d'arts escèniques a Catalunya Teatre en general 7015 Teatre musical 1098   Music hall i revista 31   Dansa 717   Òpera i sarsuela 363   Altres arts escèniques 1323   TOTAL 10547   Teatre en general Teatre musical Music hall i revista                       Dansa Òpera i sarsuela Altres arts escèniques

Pel que fa a la demanda, s’observa una relació proporcional entre l’oferta d’espectacles i l’assistència als mateixos, és a dir, la majoria d’espectadors tendeixen cap a representacions purament teatrals ja que n’hi ha més entre les quals poder escollir. No obstant, l’assistència es presenta, any rere any, com una línia lleugerament creixent. L’augment del nombre d’assistents no és significatiu, però es poden interpretar les dades com una plasmació de la constància del públic fidel a aquest tipus de manifestació cultural.

Entrades venudes 2001 1948485 2002 1857811   2003 1943419   2004 2260546   2005 2373722

El sector teatral té una llarga tradició associativa. La coincidència d’aquesta tradició amb una progressiva consolidació de la vessant empresarial ha donat com a resultat un sector estructurat. Aquesta cohesió es deu, també, al creixement viscut en els últims anys. La cooperació permet la creació d’economies d’escala, dóna una fortalesa superior a cada un dels agents i optimitza la relació i les negociacions amb les diferents administracions públiques.

D’altra banda, l’estratègia fonamentada en la cooperació viu un moment problemàtic. Això és conseqüència de dos factors: per un costat, el fet d’haver assolit una part dels objectius clarament comuns i, per l’altre, la sensació d’haver entrat en una certa crisi. Davant la qual, sembla que es recuperi la creença que la competència és interna i es prescindeixi de la idea, dominant encara i encertada, que la competència es troba en les ofertes alternatives d’oci.

Per això, cal veure el mercat exterior com a espai potencial de creixement del negoci. Les xifres actuals de presència exterior no són especialment baixes. Però hi manquen estratègies empresarials de major volum. Per exemple, les companyies catalanes desenvolupen al voltant d’un 26% de la seva activitat fora de Catalunya (18% a la resta d’Espanya i 8% a l’estranger).

Lloc de representació de les companyies de teatre i dansa Catalunya 11653 Estat espanyol 3628   Estranger 767   Catalunya Estat espanyol                     Estranger

Seguint en la línia d’obertura cap a l’exterior, en l’últim any s’ha produït una novetat que pot marcar un punt d’inflexió en la realitat de les arts escèniques a Catalunya. L’entrada de capital estranger amb projectes de gran envergadura és una mostra del potencial del nostre mercat i implica un creixement significatiu del volum de negoci del sector.

Aquest factor, que pot ser viscut com una amenaça, s’ha de reconvertir en oportunitat, perquè que a mig termini el creixement de l’oferta genera un creixement de la demanda.

Per a afrontar els reptes que actualment es presenten dins del sector de les arts escèniques es poden seguir, entre d’altres, les següents estratègies:

• La dimensió industrial i mercantil del sector fa necessària l’aplicació d’instruments alternatius de finançament. La subvenció és una eina estàtica i que sovint serveix més per al manteniment estructural de les formacions que per al finançament concret d’un projecte creatiu.

• Cal explorar la realitat metropolitana com a territori de referència per posar en marxa estratègies conjuntes. S’han d’eliminar les limitacions que suposa que l’única oportunitat que hi ha de fer temporada sigui la dels teatres de Barcelona ciutat.

• És necessària la cooperació amb altres sectors de la indústria de la cultura i de l’entreteniment. El teatre, en el seu vessant més industrial i mercantil, forma part de la gran indústria de l’entreteniment (cal insistir que aquests conceptes no incorporen cap tipus de judici de valor). La competitivitat del sector s’ha de plantejar mitjançant estratègies conjuntes amb els altres agents.

• L’educació, la sensibilització i el reconeixement per part d’un públic no teatral són tres estratègies bàsiques per a fomentar l’augment de la demanda.

• Des de la perspectiva de la fidelització, de l’augment de la ratio públic real/públic potencial, fa essencial millorar les estratègies de màrqueting selectiu, potenciar experiències ja existents de clubs o associacions d’espectadors i tenir en compte aquesta demanda a l’hora de definir l’oferta final.