Si considerem un sector productiu com un sistema podem observar en el sector de les arts visuals una doble estructura. En primer lloc, a partir d’un conjunt d’agents que treballen en xarxa: artistes, galeries, marxants, centres d’exposició, museus d’art contemporani, col•leccionistes, crítics, curadors, etc. estan interrelacionats sense que hi hagi una pauta lineal en el procés productiu. En segon lloc, el sector s’estructura també en diversos conglomerats resultat d’una doble tensió: les belles arts i les arts aplicades. Aquesta vella dicotomia, però, està actualment superada amb l’aparició en els anys 60 de tota una sèrie de noves representacions de les arts de caràcter més informal. Ens referim a les noves expressions com la performance, el multimèdia o les instal•lacions, que estan suposant un repte en el procediment de comercialització d’aquestes formes expressives.

Distribució territorial dels agents a l'estat espanyol Madrid 27% Catalunya 26,7%   Com. Valenciana 8,8%   Andalusia 6,7%   Castella Lleó 6,2%   País Basc 4,3%   Galícia 4,3%   Castella la Manxa 3,3%   Balears 2,8%   Madrid Catalunya Com. Valenciana                       Andalusia Castella Lleó País Basc                       Galícia Castella la Manxa Balears

Considerant que una galeria d’art és un establiment obert al públic d’explotació privada, l’activitat principal del qual és l’exposició i el comerç d’obres d’art, a finals de 2001 a Catalunya hi havia 202 galeries d’art. A Barcelona es concentren més de la meitat de les galeries d’art catalanes, amb un total de 114 establiments, la qual cosa significa el 57% del total. Un total de 39 municipis catalans disposen com a mínim d’una galeria d’art, dels quals 18 disposen de 2 galeries o més. Les galeries d’art presenten un patró de localització més descentralitzat que el de la resta d’Espanya, amb una major presència de galeries en ciutats de dimensió intermèdia.

Ens trobem davant un sector on és difícil poder establir una correlació entre l’oferta i la demanda. L’escassetat de dades i d’anàlisis entorn els nivells d’assistència a mostres, exposicions o trobades són un clar indicador de l’escàs interès de les administracions per aquest tipus de manifestació cultural.

No obstant, i en els darrers anys, les administracions públiques han tingut més interès en la difusió que en el suport a la creació. L’organització d’exposicions té un major impacte social i mediàtic que el suport a la nova creació, que només afecta els beneficiaris de l’ajut. Exceptuant alguna proposta pública han estat els mateixos artistes i les seves organitzacions, amb el suport de les administracions públiques, els que han impulsat noves estratègies de suport als creadors emergents.

Tot i això des de l’administració s’ha produït un augment en la despesa per habitant en l’àmbit de les arts visual, probablement degut a l’interès creixent pels centres d’art contemporanis que aglutinen experiències culturals de tot tipus.

Un altre factor a destacar és Internet que està jugant un paper creixent en la comercialització de les obres per part de les galeries. La presència a Internet augmenta a mesura que augmenta la facturació de les galeries i també es constata que les galeries dedicades exclusivament a l’art contemporani tenen una major presència a la xarxa que les altres tipologies de galeria.

Despesa en arts visuals per habitant 2002 2,59 € 2003 2,98 €

Actualment a Barcelona coexisteixen dos esdeveniments relacionats amb les arts plàstiques, al marge del consolidat Saló dels Antiquaris: Artexpo: és una fira generalista promoguda pel Gremi de Galeries d’Art de Catalunya i la Fira de Barcelona i va renéixer el 1996; i New Art es presenta com un nou concepte de fira des del 1997.

Durant els darrers mesos han aparegut diverses iniciatives per dotar Barcelona d’una fira amb capacitat de projecció internacional. Tanmateix, la diversitat d’esforços no ha portat, de moment, a la concreció de cap projecte que permeti situar Barcelona en el mapa internacional de cites artístiques de referència.

Al marge d’Artexpo i New Art s’han presentat dues propostes diferents. D’una banda, el Saló del Col•leccionisme, promogut per l’Associació Art Barcelona, que planteja un model de fira amb marxants, galeristes i antiquaris de qualitat internacional reconeguda, amb una oferta eclèctica, seguint la tendència d’una demanda amb uns gustos cada vegada més diversos. De l’altra, Fira de Barcelona ha proposat la unificació de tots els salons (Artexpo, Saló dels Antiquaris, New Art) en una nova cita firal que s’anomenaria Setmana de l’Art. Aquesta proposta es basa en la necessitat de concentrar, des de Barcelona, els esforços en un únic esdeveniment.

Per a afrontar els reptes que actualment es presenten dins del sector musical es poden seguir, entre d’altres, les següents estratègies:

• Catalunya té una notable presència de galeries d’art que s’especialitzen en determinats corrents estètics. Aquest és un indicador del grau de maduresa del sector.

• En els darrers anys, les administracions han fet un gran esforç d’inversió en nous equipaments museístics i centres d’exposicions.

• Divisions en el col•lectiu de galeristes, vinculades fonamentalment amb les tendències estètiques, provoca una articulació menor del sector. Les repercussions en la manca de definició de les fires d’art a Catalunya són un reflex d’una situació en què les discrepàncies internes entre galeristes dificulten la posada en marxa d’una estratègia unitària del sector privat.

• Molt sovint les subvencions o els encàrrecs a la creació financen una part del material necessari i donen l’oportunitat de mostrar l’obra, però no inclouen una remuneració pel treball creatiu de l’artista.

• El sector de les arts visuals es troba en una cruïlla d’interessos. És un sector de primera magnitud en el panorama cultural, però, d’altra banda, treballa amb un producte que, en els estrats superiors, només és accessible a persones amb un alt nivell de poder adquisitiu.

• Poc pes de les arts visuals en els pressupostos de totes les administracions públiques, en comparació amb altres sectors culturals.

• Tensió entre la necessitat de mostrar a l’exterior l’obra dels principals artistes del país –que són els més establerts i més consolidats– amb la demanda dels sectors implicats d’ampliar el suport a un nombre major d’artistes visuals.