Publicacions

La música de Catalunya s’assaboreix millor sense etiquetes, com les caixes de bombons. És diferent i inconfusible.
Aquest recopilatori no és tan sols una mostra de diferents estils i gèneres procedents d’arreu del món. També és una bona aproximació als diversos mons musicals que conviuen a Catalunya actualment. Els temes ha estat seleccionats per l’ICIC a partir d’una proposta de Francesc Viladiu (programador musical) amb la col•laboració de Jordi Bertran (Festival Internacional de Música Popular i Tradicional de Vilanova i la Geltrú), Philip Dave Ellwand (consultor freelance, Regne Unit), Ramon Fontdevila (Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació), José Miguel López (Discópolis, Radio 3, Radio Nacional de España), Lluís Puig (Mercat de Música Viva de Vic), Jordi Turtós (crític musical) i Jordi Urpí (crític musical)

Panderetes asturianes, càntares, tarañuelas, simbombes… al llarg de la història aquests instruments han acompanyat balls, romanços o han marcat el pas de processons. Caiguts en desús, des del 2007 aquesta orquestra de percussió ibèrica intenta tornar-los la veu amb col·laboracions tan destacades com la d’Eliseo Parra.

La veu inconfusible de Miquel Gil i la dolçor mediterrània del pianista Manel Camp s’han unit per presentar veritables joies musicals. Joan Manuel Serrat, Bob Dylan o Leonard Cohen són alguns dels noms que passen pel seu sedàs, passejant-se pel blues, la samba o el tango.

Sota el nom de Folkincats, aquest quartet adapta lliurement cançons i danses tradicionals. Partint del jazz manouche, incorporen des d’arranjaments clàssics fins a passatges improvisats, amb ritmes, tonalitats o alteracions melòdiques sense cap més limitació que la definida per la sonoritat dels seus instruments.

L’Orquestra Àrab de Barcelona segueix parlant de pau, integració, tolerància, amor i convivència a Maktub, el seu segon treball, que compta amb una barreja equilibrada entre la tradició musical àrab i les influències de diferents països mediterranis.

Romanços, cants de treball, danses, cançons de bressol... Mara Aranda & Solatge reuneix alguns dels músics més destacats de les músiques d’arrel. I ho fa amb l’objectiu d’aportar una nova mirada sobre el repertori popular i tradicional de les terres que van pertànyer a la corona catalanoaragonesa.

Fidels a la seva trajectòria de posar música a la paraula dels grans poetes, Túrnez & Sesé presenten Romanços i estampes del 21. En aquesta ocasió, han musicat i interpretat set poetes contemporanis, amb sonoritats mediterrànies i influències de la cançó trobadoresca, sota la producció artística de Toni Xuclà.

El vuitè disc de Miguel Poveda és un tribut a un gènere que de ben petit escoltava a casa seva, la copla, amb 18 peces que s’han tret la pàtina d’antigues gràcies a la col•laboració de Joan Albert Amargós, Alberto Iglesias i el guitarrista Chicuelo. Una altra joia en una de les trajectòries amb més projecció de casa nostra.

La cançó d’autor adquireix matisos psicodèlics dins l’univers personal de Xavier Baró, considerat com un autèntic joglar contemporani. Folk, rock... música lliure d’un cantautor introspectiu que va confegint una obra personal desafiant qualsevol moda o moviment.

Segons el Llibre dels Feits, “Vergonya, cavallers, vergonya” són les paraules que Jaume I va adreçar als seus cavallers quan no es decidien a tirar endavant en l’inici de la batalla de Portopí, durant la conquesta de Mallorca. Al Tall presenta, sota el mateix títol, un nou repertori amb la col•laboració de Tomeu Penya i Jan Maria Carlotti.

La fantasia i el somni es barregen amb la consciència i la realitat a Xazzar. El seu segon àlbum és un disc de ritmes endimoniats i arranjaments que passen per un ampli ventall d’estils (swing, gipsy, rock, jazz...) i que es mesclen amb la delicadesa del món clàssic, tot mostrant que la festa i la reflexió no tenen per què estar renyides.

Amb el mateix nom que un antic instrument creat amb un gerro de fang, Bramatopin no només recupera el repertori tradicional sinó que aposta per les composicions pròpies i per l’adaptació de peces populars de la Vall d’Aran i d’Occitània, combinant instruments autòctons amb ritmes i sonoritats més actuals.

Es posen el públic a la butxaca amb la seva rumba catalana i unes lletres divertides i desenfadades. Volen fer-los cantar i ballar (i ho aconsegueixen) amb una música sense prejudicis, de sonoritats acolorides, que obtenen incorporant instruments acústics de camps tan diversos com la cobla o el flamenc.

Després de Vengue, Barí i Techarí, la banda barcelonina presenta un disc ple d’experimentacions musicals però mantenint l’essència del grup, clarament marcada per la fusió d’estils (rumba catalana, hip-hop, electrònica, rock, funk...) i pel seu accent flamenc, políglota i transfronterer.

Són els nous reis de la rumba catalana, amb un directe festiu i melodies fresques, juganeres i ballables. Al disc Via mandarina La Pegatina expliquen el trajecte que els ha dut al seu segon treball discogràfic, una barreja d’esforç i constància, però també d’honestedat i energia positiva.

“Nour” és llum en àrab, i també un grup ple de sentiments, emocions, anhels i somnis a mig camí entre occident i orient. El tema que dóna títol al seu segon disc (cantat en català, àrab, castellà i francès) barreja ritmes urbans i groove electrònic, un coixí idoni per sostenir melodies càlides i per deixar “la ment en blanc”.

Diu Mayte Martín que aquest homenatge al poeta Manuel Alcántara intenta ser “lo que Manuel cantaría si en lugar de contar, cantase su vida”. És una selecció dels poemes que més han commogut la cantaora, musicats i interpretats en els climes musicals que porten implícits.

El guitarrista i cantant Toti Soler trenca tres anys de silenci discogràfic amb un àlbum que tanca el cicle de les tres vides, iniciat el 2002. Composicions pròpies, poesies musicades de Sílvia Amigó i adaptacions de poemes de Lorca, Cernuda o Vinyoli, demostren, una vegada més, per què és una de les figures més rellevants de la música catalana.

L’israelià Ravid va abandonar el seu país per dedicar-se a l’estudi i manufactura del hang. Amb una tècnica única en la interpretació d’aquest instrument de percussió de sonoritats efímeres, Ravid s’acompanya, en ocasions, de l’extraordinària veu de Sílvia Pérez.

Dotat d’una veu aspra i plena d’emotivitat, el guitarrista i cantaor Carles Dénia encapçala una de les propostes més interessants del folk valencià, nascuda per revisar, reinterpretar i impulsar el cant d’estil, apostant per una estètica més contemporània però mantenint-ne l’essència fonamental.