Publicacions

El resultat de l’aliança entre els músics amb el millor swing del país és encara millor que la suma de les parts. Exultant com les composicions de Charles Mingus, encomanadís com els àlbums de Blue Note dels anys seixanta, robust com els grups d’abans del bop, elegant com els clàssics. Una combinació difícil de resistir.

Mai fins ara ningú havia aprofundit tant en la combinació del llenguatge del flamenc amb els codis de la big band. Els tons, els colors i per descomptat el ritme, aquí de buleria. Tot està cuidat al detall i tot encaixa. Amb aquest disc, Perico Sambeat ha establert un nou cànon pel jazz flamenc.

Va despuntar com a trompetista de be bop, però amb #sketches of groove#, el jove Raynald Colom s’allunya de la lingua franca del jazz i busca en els folklors que ha conegut de primera mà en els últims temps. El flamenc, les cadències de l’Orient Mitjà i els ritmes llatinoamericans donen caràcter al nou disc d’un músic que avança cap a la maduresa.

“Àfrica a la llunyania”, canta Ana Salazar. Però a La duna també hi veiem flamenc i jazz elèctric. Guillermo McGill és un mestre de la mescla. Un alquimista que, dels ingredients, en sap destil·lar una música pròpia. Amb Tan cerca, el qui va ser bateria de Chano Domínguez se supera i serveix una solució embriagadora.

Per a músics com el bateria Marc Ayza, educats en el jazz i al mateix temps en el soul i el hip hop, el groove és tan natural com ho era el swing per al jazzman del segle passat. Offering és una síntesi de tot això: trio, DJ i MC parlen un mateix idioma i assenyalen un dels camins possibles per al jazz d’avui en una revisió càlida i sensual de Gil Scott-Heron.

Han presentat Desplazamiento als clubs de jazz, però també al festival Sónar, selecte aparador de músiques electròniques. Amb el seu segon disc, Ass Trio han fet un salt cap al present, buscant connectar el trio clàssic d’orgue, guitarra i bateria amb la música de ball contemporània. Un pas lògic per a un grup que als discos durs dels seus ordinadors deu tenir –i ara especulem– tant àlbums de Jimmy Smith com de Daft Punk.

Drum’n’bass sec, tallant. Un so aspre. Vents amb regust al Shaft d’Isaac Hayes i arranjaments de tall modern. El trombonista Tom Johnson completa un cercle que va del funk als ritmes de la música electrònica de ball, passant per la blaxploitation dels anys setanta i, és clar, pel jazz més soul. Música que dispara els peus i les neurones.

A cavall entre Toulouse i Barcelona s’ha forjat un trio atípic –bateria, flauta i tuba– que beu de tot arreu. Es noten la petja del free i les formes llargues de la contemporània, però també l’alè hipnòtic de les músiques de l’Orient Mitjà. I el rastre de les bandes de dixie originals. On pertanyen Vrak’ Trio, doncs? Al present més despert i estimulant del jazz.

El pianista mallorquí Agustí Fernández uneix forces amb un trio d’improvisadors britànics llegendaris. Primer, amb els frecs i cruixits que arrenca de les entranyes del piano. Després, amb notes clares i concises, les justes per enriquir un diàleg tan abstracte com commovedor.

Giulia Valle, compositora en estat de gràcia, signa una peça d’arquitectura exquisida que viu entre el món del jazz i el de la clàssica. “Oye mi canto libélula” respira la llibertat expressiva del jazz mentre avança amb el rigor d’una bona partitura. Diu que ha trobat el seu grup ideal, i sentint el seu quintet, no costa creure-la.

Quan has sentit Gorka Benítez tocar el saxo, tan emotiu, tan sobri i al mateix temps tan fràgil, el reconeixeries a qualsevol lloc. Amb les cançons del sorprenent Al otro lado, on el saxofonista basc es converteix també en cantant i lletrista, passa el mateix: traspuen la personalitat del seu autor. Pop confessional creuat amb jazz que arriba al cor.

Per a Lluís Coloma, el boogie woogie és més que un estil. És una música hipnòtica, un so que et pot fer entrar en trànsit. A La piragua hi entra poc a poc, amb la complicitat del pianista nord-americà Mark. B, un dels convidats en un àlbum de duets on participen músics europeus i dels Estats Units. Perquè Coloma ja és a la primera divisió del boogie.

Ha trigat anys a decidir-se, però el saxofonista Martí Serra, fins ara secundari de luxe, ja té disc propi. I potser perquè ha esperat tant, el seu primer treball són madur, gairebé savi. En un format exigent, el trio sense piano, el saxofonista aconsegueix sonar tan creïble i tan pròxim com els més veterans.

La qualitat de l’auctoritas, la de convèncer amb arguments i no amb la força, no la té tothom.Fumero i Bover, sí. Sense estridències i amb elegància, contrabaix i piano donen una lliçó d’estil a propòsit d’un clàssic modern de Wayne Shorter. És el seu segon disc en tretze anys però es diria que mai han deixat d’escoltar-se.