Publicacions
"El jazz manouche no existeix, jo sóc un jazzman". El conjunt dels treballs recents dels músics i segells catalans recorda les paraules de Biréli Lagrène. Per un paral·lelisme evident: el que escoltem, amb un lleu accent autòcton, és sobretot jazz. Més aviat, tots els jazz. És en aquest sentit que l'escena catalana és viva, vibrant.
Si un observa més de prop el paisatge del jazz a Catalunya, s'adona ràpidament que el seu dinamisme no es pot resumir en l'obertura d'esperit d'uns artistes apassionants. La noció del temps, del desenvolupament, de la maduració també és una dada important. En aquesta selecció es troben vàries generacions successives, s'escolten, es mesuren, aprofundeixen les unes en les altres. Comú a tots, artistes i productors, hi ha el desig d'expressar una "diferència". Aquesta petita música interior que és la manifestació d'una veritable alenada col·lectiva, segons afirma Alex Dutilh, cap de redacció de la revista Jazzman. És això el que s'escolta en aquest disc, de principi a fi.
Aquest CD forma part d'una sèrie de tres CDs destinats a promocionar internacionalment la música catalana. La resta de CDs són: World Music de Catalunya 2006 i Pop Rock de Catalunya 2006.
Per escoltar els temes de Jazz de Catalunya 2006, cliqueu als links de sota.
Sergi Sirvent al piano, com un hereu brillant de Tete Montoliu. Amb l'instrument més emblemàtic de la península, aquí elèctric, un jove guitarrista que dirigeix brillantment el seu propi grup. Dos improvisadors que utilitzen les seves orelles abans que els seus dits. Amb una incontestable signatura rítmica, per projectar l'estàndard més enllà del bebop.
La naturalitat per damunt del classicisme. Gràcies a la frescor del seu primer àlbum, Iñaki Sandoval s'ha alliberat del formalisme del trio piano-baix-bateria. Nat al País Basc, el pianista va iniciar els seus estudis musicals a Barcelona per continuar-los a la Berklee School de Boston En companyia de la secció rítmica de Tete Montoliu, Sandoval sedueix per una lleugeresa de to tan elegant com la dansa clàssica.
Una melodia de Chris Cheek, uns textes signats per Xavier Casellas mateix, la invitació feta al saxo tenor de Gorka Benítez de afegir-se al seu grup habitual, ja enriquit amb una guitarra. Tot i que la veu de Xavier Casellas s'ha nodrit dels crooners que escoltava el seu pare, el que sorprèn és la modernitat de la seva manera de fer. Un veritable descobriment.
Al capdavant d'un quintet remarcablement homogeni (en què Jorge Rossy s'ha reconvertit al piano), Jordi Matas aconsegueix un gran cop amb el seu segon disc personal. Un joc incisiu, un col·lectiu empàtic, unes composicions obertes: aquest jazz faria bons els vespres de qualsevol club novaiorquès actual. De pas, una bella promesa: el saxofonista Martí Serra.
El creuament del feeling i del duende, del jazz i del flamenc, per un trio singular. Format el 1998, Atientas reuneix tres personalitats obertes a altres continents musicals però centrades en el jazz. Fills espirituals dels grups Oregon i Shakti, afirmen una identitat perfectament articulada.
D'entrada, un concepte simple: col·locar el cajón en una multiplicitat de contextes musicals. Envoltat d'altres percussions, d'un baix i d'una veu flamenca, aquesta capsa rítmica, originària d'Amèrica Llatina i importada per Paco de Lucía, revela, en els dits d'Àngel Pereira i de Nan Mercader, una musicalitat sorprenent.
El grup TGX va néixer a Barcelona el 1999: al voltant del jove guitarrista Andreu Zaragoza -que va trobar la inspiració per fusionar jazz i electrònica a Nova York-, una sèrie de músics seduïts per les músiques electròniques i decidits a no deixar-les només en mans dels DJ. Seguint els consells de Kurt Rosenwinkel, Brad Mehldau o Aka Moon, Andreu Zaragoza fa un jazz sobrevitaminat generós en plaer.
Barcelona funky! En companyia d'una rítmica que devia prendre el groove en biberó, el saxofonista Dave Pybus (originari del Canadà) recorda bé el funk dels setanta del catàleg Blue Note. Ha compost un repertori a mida per ballar fins les primeres llums de l'alba.
Un recull de "cançons líquides" nascudes de la trobada d'una veu i una guitarra. Subratllades per la justa presència d'una parella contrabaix-bateria, hi apareix la fluïdesa, tot resseguint les formes d'un jazz que sorgeix com un illot prop de la platja. Els textes alternen el català i el castellà: una identitat sense complexes.
Una pausa per emprendre el vol. Després de deu anys de col·laboracions diverses, Jon Robles i David Mengual trien somniar junts. Més que un diàleg, una confrontació o un intercanvi, es tracta d'una exploració onírica. Dues veus majors de l'escena catalana, actuant com a personatges d'una parella ben compenetrada. Un àlbum fascinant de maduresa.
Totalment obert, quasi extrovertit, en tot cas mogut per un amor immens al jazz, la música d'aquest barceloní no participa de les actituds postmodernes que habitualment juguen "a propòsit" del trio. Amb Pierre Boussaguet i Jean-Pierre Derouard, Ignasi Terraza prolonga l'herència d'Oscar Peterson i Hank Jones. La classe dels grans clàssics.
Barcelona-sur-Seine. És a París, on s'ha instal·lat, que el trombonista català Ramon Fossati creix musicalment. I ho fa al cor d'aquest quintet consagrat a un swing mingusià, efervescent, expressionista, però en cap cas ancorat en el passat. Amb Olivier Brandily, Laurent Bronner, David Salesse i Patrick Filleul, es tracta d'una invitació a entrar en trànsit.
Música de cambra i altres poemes. El títol del recull més cèlebre del poeta català Màrius Torres hauria convingut perfectament als catorze textes als quals posa música aquest treball. Carme Canela els interpreta amb una veu plena de delicadesa i el piano de Xavier Monge els broda rítmicament.
Tercer opus per al pianista originari de Badalona. Ara, amb Marc Cuevas i Oscar Domènech, ha trobat un ressò perfecte per al seu lirisme natural. Una inclinació al cant, una escenificació de la melodia. Amb un sentit de l'articulació que genera arreu les més belles dinàmiques.
Straight-ahead. El quintet amb dos saxos reunit pel pianista s'inscriu en la línia del jazz franc que caracteritzava l'època daurada del hard-bop. Sense complexes, la secció rítmica posa uns fonaments que desafien qualsevol terratrèmol. Dani Rambla, Martí Serra i Guim G. Balasch poden volar pels núvols, però sempre aterren a peu dret.
En els 90, aquest guitarrista es va guanyar la reputació de primer de la classe. La seva capacitat d'articular les improvisacions de manera implacable sempre té èxit. En especial en aquest grup, on està a l'alçada dels seus grans convidats de l'altra banda de l'Atlàntic, i en aquest context "post-fusió" en que supera totes les complexitats rítmiques amb la facilitat de l'evidència.
La figura tutelar. Les arrels ben assumides. El llenguatge del jazz com a oxígen. Una vida de jazz (1933-1997) dedicada a acompanyar les grans llegendes americanes. A il·luminar els seus trios i solos amb un sentit de la concisió extret del bebop. I en aquest tema, aquesta capacitat extraordinària de dir-ho tot en menys de dos minuts. Una modernitat fulgurant.