Publicacions

El millor grup de la història del pop cantat en català és mallorquí. I aquesta només és una de les moltes paradoxes d'un quintet que conjuga amb extraordinària personalitat un talent melòdic clàssic, un univers poètic fascinant i una imaginació il·limitada. Populars i universals.

L'encara poc reivindicat poeta i recitador Enric Casasses i el miniaturista del pop Pascal Comelade juguen amb versos i melodies (pròpies i alienes) per compondre el seu primer disc a mitges. En el seu cas, l'apropiació d'idees no és un delicte sinó un inspirador punt de partida.

El de Solsona ja era un dels valors més ferms de la cançó catalana del nou segle, però en aquest disc ha volgut anar una mica més enllà, acostant-se com mai a registres pop sense oblidar, però, les seves arrels. Atenció a l'esfereïdora aparició de la tenora.

Pedro Burruezo va fundar el grup Claustrofobia als anys 80. Ara reprèn el seu gran pla: formular un concepte de cançó mediterrània allunyada dels tòpics mestissos. El barceloní defensa una barreja il·lustrada i serena, a mig camí entre el bar de la cantonada i la universitat.

Tot un fenomen de l'escena barcelonina, amb una sòlida arrel flamenca que els ha permès incorporar qualsevol estil sense perdre mai la seva identitat. A més de convertir-se en un referent del so mestís, també és, possiblement, el grup català amb més renom internacional.

Un manobre marroquí canta aquesta composició del periodista Luis Troquel. És part d'un disc insòlit que retrata l'escena indie prenent com a metafòrica referència el trànsit entre el llegendari Festival de la Canción de Benidorm dels anys 60 i l'ara famós Festival Internacional de Benicàssim.

Tímides, però verinoses, aquestes tres barcelonines escupen el seu odi i addicció per la superficialitat postmoderna. Les seves cançons, construïdes pel Genís Segarra (d'Astrud), parlen de desigs sexuals i altres impossibles. Per això també canten al Serge Gainsbourg.

Aquest col·lectiu d'electrònica psicodèlica sempre vol anar més enllà de la música. Al primer disc afegien un DVD ple de curtmetratges suggerents. En aquest segon han escrit una petita novel·la que explica la història d'un científic que estudia la manera de fer-se invisible.

Un dels molts exemples (Sanjosex, Guillamino…) d'artista educat sota la influència anglosaxona que lluita per trobar un caràcter propi i fer del pop un idioma personal mirant-se en el seu entorn més proper, igual que ho van fer als anys 70 mestres com Pau Riba.

Especialistes en l'excels art de les harmonies vocals, aquest veterà quintet s'ha mantingut més d'una dècada en un discret segon pla dins l'escena independent barcelonina. La seva devoció pel pop clàssic californià ha evolucionat ara cap atmosferes més denses i psicodèliques.

És el primer cop que enregistra en català, però als anteriors discs en castellà ja havia donat signes d'una personalitat ben singular. A mig camí entre la cançó d'autor i el pop-rock, segueix creixent amb cançons d'una electricitat rugosa i una poesia íntima poc convencional.

Aquest cantautor barceloní fortament influenciat pels grans noms del rock estranger és cada vegada més digne dels elogis del seu admirat Tom Waits, i el seu repertori també és cada cop més sòlid i suggerent. Aquest tercer disc és, de llarg, el millor que ha fet mai.

Enregistren amb Steve Albini i els prenen per un grup de Chicago, però aquests quatre són, simplement, un grup català de rock instrumental, a mig camí entre el post-rock i el jazz, que no deixa de créixer i sorprendre a cada disc i projecte que emprèn.

Catalunya ha estat sempre un bressol de grups de post-hardcore, però no tots han buscat una perspectiva autòctona al llenguatge de les guitarres en tensió, les veus estridents i els ritmes mutants. Els de Premià de Mar s'hi han arriscat i n'estan traient resultats molt interessants.

Abans es deien The Cheese. Només són un bateria i un guitarrista, però sonen com un exèrcit d'elefants destrossant una botiga d'amplificadors elèctrics. Han actuat diverses vegades als Estats Units i fins i tot aquest disc serà editat per un segell independent nord-americà.

Representants del vessant més estrident del nou underground barceloní, el seu primer disc és una reinterpretació frenètica, destarotada i intuïtiva del caos i el soroll del punk d'avantguarda de principis dels anys 80. En viu són o molt pitjors o molt millors, però mai iguals.

Aquest trio ha donat una enèrgica ventada d'aire fresc a l'escena indie. En la millor tradició del rock feminista, les seves cançons de transparència pop i mala llet punk exposen amb paraules precises i punyents els anhels més íntims de tres noies de vint-i-pocs anys.

Jordi Irízar no toca la bateria, però és un personatge clau d'una nova escena independent barcelonina recollida en aquest recopilatori. Fa cançons entre (i per als) amics que s'inspiren en la filosofia casolana i minimal del segell K Records, l'escena antifolk i el pop basc més naïf.

Van ser pioners de l'indie-rock als anys 90 i han enregistrat una desena de discos entre el rock experimental i el pop més esquiu. La majoria de grups de la seva època ja ho han deixat, però ells encara són un insubornable i descregut exemple de vocació i talent.

Aquest lleidatà practica una mena de rockabilly nostrat on s'hi barregen les vivències d'un poble d'interior, l'educació tradicional religiosa, l'argot de pagès i l'atractiu 'exòtic' del rock'n'roll primitiu. Aquesta versió surf de la composició de Pau Casals n'és un il·luminat exemple.